Dimecres 7 de juny es va dur a terme la presentació del llibre Si, el corazón duele. Si, se puede vivir en gris per part de la seva autora, la badalonina Susana Vaquero.
L’acte es va realitzar en l’espai ja habitual per aquest tipus d’esdeveniments celebrats per l’associació Badalona Escriu, el centre cívic i casal de la solidaritat a Badalona Can Pepus.
Abans de començar, una imatge que ho deia gairebé tot sobre la humilitat i senzillesa que caracteritza a la Susana quan preguntava si deu cadires eren moltes, que potser havia exagerat pensant que vindria tanta gent. Una vegada començat, amb totes les cadires ocupades i alguna més que es va habilitar, per part de l’associació es va explicar com va arribar aquesta obra i com va ser acollida la seva autora. El representant de l’entitat es va mostrar orgullós del que va qualificar de gran fitxatge, donat que la Susana Vaquero representa allò que Badalona Escriu s’ha marcat com un dels objectius: treure els manuscrits dels calaixos per tal de mostrar allò que volem que tothom sàpiga.
En el llibre ens explica que mai havia tingut sentiments de ràbia, enveja o odi, i que els acaba coneixent, i fins i tot desenvolupant, a partir del dia que li truquen i li diuen que el seu marit ha caigut mort a l’acte fulminat a causa d’un ictus. En el seu relat, descobrim que el pas del temps ha anat guarint aquesta sensació, la qual ens desvela l’autora, visiblement emocionada, li impedia trobar-se a si mateixa i que si no la frenava, l’hagués acabat tornant boja.
Amb lletres es formen paraules, amb paraules es formen frases i amb frases es formen llibres, però en aquesta obra, les emocions no es llegeixen, es veuen. És tan humil i tan senzilla la descripció dels seus sentiments, que ens permet fer-nos una imatge. I això només ho podem trobar en paraules, frases i llibres formats des del cor, un cor que sí, que fa mal.
Enhorabona, Susana. Has publicat allò que penses com ho penses, i amb això ens ensenyes que també es pot viure en gris, que no tot és blanc o negre, i que si ens hi posem, aconseguim convèncer el nostre ser que les persones que se’n van mai més tornaran i que no ens queda altra solució que assimilar que mai ningú podrà canviar allò que és com és.
Carles Martret Adrubau